Amb el blog en marxa, no puc retardar més parlar sobre un dels meus temes favorits: la varietat Garnatxa que, curiosament, vaig “descobrir” i enamorar-me d’ ella mentre estudiava a França, motiu pel qual vaig iniciar el projecte de LaFou a Terra Alta.
A França? És que la Garnatxa és autòctona d’allà?
És tan espanyola com francesa. Encara que, en realitat, parlar de varietat autòctona no és molt correcte. Les varietats són fruit de modificacions genètiques que s’han produït al llarg dels segles i de múltiples llocs on s’han plantat, de manera que ubicar una varietat en un lloc d’origen és realment difícil. Però sí que podem parlar de varietats tradicionals -terme per referir-nos a una varietat que porta un temps significatiu arrelada i adaptada a un paisatge-. De forma que podem afirmar que la varietat Garnatxa, portant molts anys instal·lada tant a Espanya com a França, és una varietat tradicional a ambdues zones.
I la Garnatxa blanca, tan típicament terraltina, no podem dir que és de la Terra Alta?
Sense tenir la certesa d’ on es va originar la varietat, per descomptat si avui dia la Garnatxa Blanca és d’algun lloc, aquest és Terra Alta. Hi ha bones raons: porta centenars d’anys aquí instal·lada i no hi ha lloc al món que tingui tal quantitat de ceps de Garnatxa blanca plantats. Així ha estat durant generacions i ho continua sent. Sembla ser que l’origen de la varietat (per mutació del color d’algun tipus de Garnatxa negra), no va ser molt lluny d’aquí…
Em parles de tant de temps des de que les Garnatxes es cultiven aquí… I no fa tant que s’escolta parlar de la varietat!
És així. No pel fet que no es cultivés, sinó perquè no era una varietat que es cotitzés. La varietat Garnatxa – així com altres varietats tradicionals-, en el passat va ser considerada com a secundaria i menor, i es va utilitzar especialment per elaborar vins amb cert cos i grau alcohòlic, en definitiva, vins més populars.
El consum de vi a principis de segle era popular i la varietat Garnatxa es va associar a aquest tipus de vi fins no fa gaire. També per les seves característiques va ser una varietat molt utilitzada per elaborar vi ranci, un vi de criança oxidativa que es conservava bé -i durant dècades-, als cellers de les cases.
I no serà que el vi elaborat amb aquesta varietat tampoc era molt bo?
Doncs potser, en part, sigui així. La varietat Garnatxa té certa “fragilitat” a causa del seu motor oxidatiu (ritme i evolució dels processos d’oxidació dels seus components aromàtics) i requereix certa cura. Fins que no van arribar la tecnologia i les nocions de viticultura i d’ elaboració franceses enfocades a grans vins (ens agradi més o menys, França va ser el bressol d’aquest coneixement) a les zones de producció de Garnatxa, la varietat – a excepció del ranci- no va poder començar a ressaltar les seves virtuts.
I quines virtuts són aquestes?
Depèn en gran mesura de la zona a on es cultiva però, en general, els vins de Garnatxa es distingeixen pel seu cos, densitat i elegància. A segons quina zona hi ha més calidesa o estructura… A Terra Alta, i degut als vents i característiques del sòl, s’aconsegueixen uns vins elegants, sense excessiva estructura i que presenten una vivacitat en boca i un frescor que em fascinen.
Em parles de la zona com si fos l’únic determinant. Intentes convèncer-me que els enòlegs no pinteu res en el procés?
No! És clar que juguem un paper. Els enòlegs som els intèrprets del paisatge i, per tant, decidim què fer amb el fruit que ens arriba. Però si el que diferencia el fruit de la teva zona d’altres, és l’elegància, per què cercar estructura? I si el que el diferencia és la frescor, per què buscar una altre cosa? Per això a LaFou, per exemple, treballem la verema en fred, fem servir el trepitjat només durant la fermentació i ens servim d’ous de formigó per a la criança.
Interessant! Però comences a posar-te tècnic…
Doncs ho deixem aquí i ens prenem una copa de Garnatxa. Et sembla?
